Benvolguts socis, benvolgudes sòcies,
Lamentem comunicar-vos el traspàs del sociòleg Ignasi Pons. Ho fem compartint unes paraules que molt amablement el Jordi Estivill ens ha fet arribar.
El meu Natxo Pons, sociòleg heterodoxa
Jordi Estivill
Natxo Pons ens ha deixat. El seu somriure ja no estarà més entre nosaltres. L’hi dèien Natxo quan el vaig conèixer i al llarg i ample de la nostra amistat sempre l’he anomenat Natxo. No deixaré de fer-ho ara. En una de les nostres darreres converses em va dir que era l’únic amic que l’hi quedava que l’hi continuava dient Natxo.
Natxo, Ignasi per la gran majoria, era de l’espanyol. No se si ho era perquè havia viscut prop del terreny de futbol del camp de Sarrià o perquè l’hi agradava portar la contraria. A Natxo l’hi agradava molt portar la contraria. Era un polemista temible. Tenia la gran capacitat de desfer, amistosament, els arguments dels que gosaven oposar-se a les seves opinions. Potser ho havia après dels jesuïtes on s’havia format. Al mateix temps que els criticava tambè els reconeixia la seva capacitat pedagògica….
Natxo es va apuntar a ESADE. No se perquè, però ràpidament va entrar a formar part dels heterodoxes dels primers cursos. Ens hi vam fixar i el vam fitxar. Primer per l’INTER, que era com anomenàvem l’organització clandestina sindical que aglutinava la lluita democràtica dels estudiants de Barcelona, després per el SDEUB, amb qui va participar en la Caputxinada. Va copresidir el Congrés de Montserrat de 196 dels musics. Com aleshores eren coneguts els militants del Moviment Socialista de Catalunya. No hi va durar massa. No era home de partit, d’obediències estrictes, ni de consignes ni de gaires banderes. Era un àcrata convençut. Estimava la llibertat per sobre de tot i no es deixava controlar ni volia controlar ningú.
Con altres heterodoxes d’ESADE, Natxo va escollir el camí de la sociologia que va practicar en molt fronts. Aleshores la sociologia apareixia com un apropament científic que explicava la realitat i ajudava a transformar-la. Tambè permetia aplicar una certa lucidesa a l’entorn col·lectiu. S’hi va dedicar amb cos i anima. Va col·laborar amb l’Institut d’Estudis Laborals (IEL) que havíem fundat amb Garcia Nieto i que es refugiava en els locals d’ESADE. L’IEL va durar poc i va acabar amb la defenestració de la majoria dels seus membres. Els jesuïtes no podien consentir que anéssim per lliures i van aprofitar l’estat d’excepció de 1967 per posar l’IEL a la nevera, amb l’ajut d‘Alfons Comin. Hi publicàvem un butlletí. Hi fèiem reunions clandestines i algunes recerques. Una d’elles realitzada amb Joan Eugeni Sanchez, Oriol Homs i Garcia Nieto va guanyar el Premi Nova Terra de 1968, que es va publicar un any més tard, censurat, primer en català i després en castellà, sobre la participació dels treballadors en la gestió de les empreses. Animats per aquest èxit vam elaborar un altre llibre del que Natxo en va ésser coautor. Apuntes sobre el Trabajo en España que es va publicar en una col·lecció, Trabajo y Sociedad, que aleshores codirigíem en aquesta editorial. Vistes ara, aquestes dues aportacions semblen ingènues, fragmentaries, metodològicament descompensades. Peró junt amb els treballs de Maravall i de Gorostizaga inauguraven la sociologia del treball. Vam voler continuar per aquest camí i Natxo va posar a disposició un petit local, peró tret de petites col·laboracions, no ens hi podíem guanyar la vida. Els temps no estaven madurs, a la fi dels seixanta, per crear centres de recerca crítics i autònoms.
No se si la sociologia l’hi va servir al Natxo per fer de cuiner a València, de guia turístic a Grècia, de redactor d’enciclopèdies, de cuidador de bojos a Bétera, per impulsar la reforma de les institucions psiquiàtriques al País Valencià, Astúries i Andalusia, seguint les orientacions que venien d’Itàlia, on s’havien tancat els manicomis. Peró en tots aquests llocs hi va deixar-hi la pell. En qualsevol cas, en van sorgir dues vocacions: la gastronòmica amb la que obsequiava als seus amics i l’altre, la sociologia de la marginació.
De la primera vocació vull rescatar-ne un record personal. Vam estar a Andorra, on junts, fèiem un estudi sobre la immigració estrangera. Refugiats en un pis d’Encamp ens oferíem uns sopars suculents. Els barats eren els únics peixos que trobàvem i podíem comprar. Natxo els cuinava i jo l’hi feia de marmitó tallant l’all i julivert. Vam acabar amb tots els barats d’Andorra i una venedora des Pyrennès on anàvem, dia si dia tambè, a comprar-los, reia quan ens veia demanar aquest peix. Natxo l’hi somreia i amb la gran capacitat seductora que tenia, aconseguia que en demanes més. Si els dirigents d’aquests magatzems portaven estadístiques devien trobar un inexplicable augment d’aquest article, en aquell mes de juliol. Natxo va reunir una bona biblioteca de llibres de cuina. Quan cuinava l’hi agradava improvisar.
De la segona vocació en deuen quedar moltes petjades. M’hagués agradat poder-les citar totes però això només ho podia fer ell i en els darrers temps ja no ho podia fer. Una d’elles, quan va decidir optar per la vida acadèmica, el va portar a fer una tesi que, si no recordo malament portava el titol de la mitja lluna, sobre la prostitució que va omplir amb les seves recerques sobre aquestes senyores de vida horitzontal d’Astúries. Després va seguir en aquest front amb les que lluitaven per el seu alliberament a Barcelona. Natxo ajuntava la seva implicació concreta amb els col·lectius marginats amb anàlisis més en profunditat. Durant un temps, la salut mental i el seu tractament és van convertir en el seu subjecte d’estudi preferit. En queda un interessant testimoni en les actes del primer congrés de sociologia organitzat per l’Associació catalana de sociologia l’any 1981. Ell va coordinar el grup de sociologia de la salut que va ésser el que més comunicacions va rebre. Al costat d’aquesta, diguem-ne especialització, a Natxo l’hi agradava cultivar la lectura dels clàssics i en els darrers temps quan l’anava a veure, encara desconstruïa, com ara es diu, Durkheim, Compte, Talcott Parsons i ràpidament ens posàvem d’acord sobre l’excel·lència de Wright Mills.
M’imagino que en les seves classes s’hi devia posar de manifest aquesta doble vessant: la de una visió teòrica amb la d’una ben pràctica que no rebutjava fer un informe sobre els serveis dels sindicats alemanys que jo l’hi vaig demanar des del Centre d’Estudis Socials. També va fer uns dossiers per el Gabinet d’Estudis Socials. Estic convençut que Natxo va ésser un bon mestre. Va donar classes de sociologia a l’escola de periodisme, participant de la renovació que s’hi va produir en aquells anys. Era un bon mestre, repeteixo, i els estudiants l’apreciaven, només això ja l’hi va valdre moltes enveges dels seus col·legues. S`irritava amb la pèrdua de temps de tantes reunions inútils de la universitat i encara més amb l’exercici despòtic del poder d’alguns professors. Amb la seves vacuïtats, manies i modes inutils. No acceptava fàcilment les jerarquies acadèmiques. Va anar distanciant-se d’una vida acadèmica cada cop més rutinària i acrítica. Vivia al marge de les pugnes internes per aconseguir els petits llocs de poder acadèmics. Tot això l’hi va generar moltes decepcions i varies injustícies flagrants en la seva vida acadèmica. O sigui que només cap al final va aconseguir ésser professor titular.
En canvi, quan venia a la universitat catalana d’estiu gaudia com un peix en l’aigua. No hi havia ni exàmens, ni títols i Natxo, a l’ombra del Canigó, fruïa amb la convivència amb els participants i les discussions obertes. Va venir varies tongades i encara recordo que ens vam mig inventar un exercici pedagògic que vam anomenar pseudopais per ensenyar a fer un diagnòstic sociològic d’una població determinada. Els estudiants havien de demanar les dades i podien tenir entrevistes amb personatges imaginaris. Natxo és va inventar les figures d’un propietari de terres progressista i d’un pastor murri i feréstec que desorientaven als estudiants quan elaboraven la part més qualitativa del seu treball. Però també els va ensenyar a fer conill al rom. O sigui que el curs va acabar fent una bona endrapada. S ‘ajuntaven així la sociologia amb la gastronomia. Molt temps després em vaig trobar amb algú que hi havia participat i encara se’n recordava.
Natxo connectava be i defensava un catalanisme progressiu i uns països catalans oberts. Peró també estimava altres pobles de la península ibèrica, i el seu afecte s’allargava vers Itàlia on havia estat tot un any donant classes a la universitat de Trento, bressol de la sociologia d’aquell país. Com que l’hi interessava la recerca va fer un dossier sobre la metodologia de la recerca sociològica que va ésser publicat en una col·lecció del Centro de Investigaciones Sociologicas de Madrid. Un dia, tot content, me’n va regalar un exemplar. El Natxo era generós i bon amic dels amics.
La vida de Natxo va ésser prou agitada, vivint en llocs molt diferents. Un dels darrers va ésser en un pis a Gracia. Això facilitava que ens veiéssim prou sovint al voltant de la estació de metro de Fontana on ell s’havia fet amic d’una noia que ven llibres de segona ma. Ell n’hi portava de tant en tant. Quan ens trobàvem, en els darrers temps, parlava sovint de la seva mare i és sentia orgullós del seu fill.
Va procurar ésser coherent i viure d’acord amb el què pensava. No era ni molt prudent i encara menys correcte políticament i eclesiàsticament. Podia irritar a més d’un amb les seves interpel·lacions. No era un àngel. Jo el veig més aviat com un dimoniet entremaliat, dissident i rialler que gaudeix posant en evidència les contradiccions més cridaneres dels seus semblants i sense amagar les seves. Estigui on estigui m’agradaria fer-li-hi una pregunta. Com s ‘atura el temps i no es perden els amics?. Segur que amb la seva perspicàcia, Natxo donaria una resposta sociològicament imaginativa que ens ajudaria a viure.