Relatòria “Parlem d’Educació: Què necessita l’educació a Catalunya de la recerca social?” per Elisabeth Torras
El 13 de novembre de 2018, l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), amb el patrocini de l’Obra Social La Caixa, va iniciar el cicle “Diàlegs ciència i ciutadania: Una societat que avança”. L’objectiu d’aquest cicle és oferir un espai, dins el marc de l’impacte social i la co-creació, que permeti posar sobre la taula reptes socials, per tal de connectar les necessitats de les persones que es troben davant aquests reptes amb allò que demostra l’evidència científica.
El primer diàleg, “Parlem d’Educació: Què necessita l’educació a Catalunya de la recerca social?”, va comptar amb la intervenció de Carles Martínez, Secretari de Polítiques Educatives del Departament d’Ensenyament de la Generalitat; de Raquel Garcia, Directora del CEIP Joaquim Ruyra, i del Dr. Ramon Flecha, Catedràtic de Sociologia de la UB, i va ser coordinat per Cristina Sánchez, Dra. en Sociologia. Durant la sessió es van abordar aspectes proposats tant per la coordinadora i els participants com pel públic, amb l’objectiu de discutir sobre quins són els reptes més importants de l’educació i quines són les polítiques transformadores que poden adreçar-los des dels diferents àmbits.
L’eix central del diàleg va ser el dret a l’educació de tots els nens i nenes. Flecha va comentar com aquest dret no es materialitza en l’accés a l’educació, sinó en la garantia que les actuacions que preveu qualsevol intervenció educativa hagin estat positivament avalades per la Comunitat Científica Internacional. En aquesta línia, Martínez afirmava que l’objecte i el subjecte de l’educació és l’alumne i, per tant, tota decisió educativa s’ha de prendre pensant què és allò que garantirà un increment de resultats educatius i d’inclusió de tot l’alumnat, garantia que només pot venir donada pel recolzament científic. Aquest funcionament és justament el de l’escola Joaquim Ruyra. Garcia explicava com el procés de transformació en Comunitat d’Aprenentatge va sorgir de la negativa d’acceptar les baixes expectatives envers l’alumnat del centre. Aquest procés, en el qual el diàleg entre família, alumnes, docents i altres membres de la comunitat va tenir un paper cabdal, va estar guiat per una idea: la d’aplicar a les aules només allò avalat positivament per la Comunitat Científica Internacional com a garantia per assolir els objectius proposats. Aquest compromís comunitari els ha permès demostrar un cop més que el determinisme social és una fal·làcia i els ha fet mereixedors, l’any 2017, del premi d’Ensenyament del Cercle d’Economia. En aquest sentit Flecha afegia que quan nens d’escoles d’elit a Cambridge i nens de les faveles a Rio de Janeiro estan llegint els mateixos llibres clàssics i fent els mateixos comentaris és perquè, com diu Chomsky, tots els nens i nenes neixen amb les mateixes capacitats d’aprenentatge i que, per tant, el contextualisme no és més que la disculpa del fracàs escolar.
Seguint aquesta idea, Flecha assenyalava que els principals enemics del dret a l’educació són els pretesos “experts” que proposen “innovacions” carents de recolzament científic i amaguen el veritable progrés de la ciència als alumnes, les famílies i el personal docent. Explicava que mentre se segueixi aquesta gent, el dret a l’educació no arribarà a tots els alumnes i que el primer que se li ha de demanar a qualsevol formador és si allò que ell proposa ha transformat alguna realitat. Tanmateix, Flecha afegia que ens trobem davant de la revolució més gran del coneixement i que cada vegada més pares sabran què diu la ciència i demanaran per què a les escoles dels seus fills no s’implementen actuacions educatives d’èxit. Martínez afegia que aquesta rigorositat científica a l’escola passa per la necessitat d’una formació inicial i continuada del professorat de qualitat. En aquest sentit, García explicava que la formació és un dels eixos principals del projecte del Joaquim Ruyra. Comentava que la informació i la formació necessàries per a dur a terme el procés transformador que ells han viscut és fàcilment accessible, però que cal que els centres en facin una bona gestió, dedicant-li el temps i l’espai necessaris i que, tot i que és cert que a l’inici hi havia docents més reticents al canvi, els bons resultats obtinguts han acabat portant al compromís i la il·lusió de tots amb el projecte. El segon eix fonamental del projecte del Joaquim Ruyra són les famílies, la participació de les quals ha estat cabdal per transformar no només l’escola, sinó el barri i les vides dels seus habitants, tal com explicava Garcia. En aquest sentit, Martínez destacava la importància de tenir un projecte de centre que marqui el camí a seguir i d’un bon lideratge pedagògic, partint dels equips directius i amb el suport de l’administració. Martínez apuntava també al paper dels ajuntaments des de la seva capacitat d’alinear els diferents serveis educatius del municipi per poder donar una resposta integral a les necessitats dels nens i nenes.
Finalment, posant la mirada al futur, Garcia aposta per una escola garantista, que ofereixi a tots els alumnes no només les millors oportunitats sinó també els millors resultats, que aposti per la interacció i el diàleg com a vies per assolir alts nivells d’èxit acadèmic i de cohesió social i destaca que allò que els alumnes més valoren de l’escola és que “tot es pot parlar”. Martínez, per la seva banda, posa l’èmfasi en la necessitat de comptar amb professionals ben preparats i implicats en projectes de centre definits i destaca la “brillantor al ulls” del mestres del Joaquim Ruyra i el soroll de les seves aules, fruit de la interacció que condueix a l’aprenentatge. Per últim, Flecha assenyala que aquesta brillantor als ulls neix dels bons resultats, de veure que els esforços es tradueixen en millores i que això és així quan les intervencions compten amb l’aval científic positiu. Mirant al futur, busca continuar avançant a nivell científic en les actuacions educatives d’èxit, per dos motius assenyalats pels propis alumnes: el primer, que ara aprenen el triple, i el segon, encara més important, perquè fan amics de veritat. I com Flecha acaba dient: “fer amics o no condiciona la vida personal i professional durant tota la nostra existència”.