El proppassat 21 de maig vàrem tenir l’oportunitat de sentir el sociòleg palestí Sari Hanafi, professor de la Universitat Americana de Beirut i actual president de la International Sociological Association, amb la conferència “Religion today in a postsecular society”.
Va realitzar una conferència sobre el lloc de la religió en les actuals societats postseculars. Va fer un repàs de l’aproximació sociològica al fenomen de la religió des d’autors clàssics com Durkheim, Weber o Marx, i des d’autors contemporanis com Clifford Geertz, Jürgen Habermas, Maeve Cooke, Popp-Baier, Olivier o CharlesTaylor. Va abordar aquesta qüestió tant a països europeus i occidentals, com a països àrabs i de l’Orient mitjà, manejant un concepte de religiositat com en quina mesura la visió del món d’una persona està influenciada per contingut i pensament religiosos, no com algo del passat sinó com una qüestió ben actual.
Davant la concepció de la religió com una eina de dominació de la població i des d’una visió negativa, Hanafi defensa que la religió també podem trobar la religió des d’un punt de vista positiu i de creació de sentit com una font de transformació i alliberament, com a Llatinoamèrica, o de resistència, com a Orient pròxim. Entre les motivacions de l’acció humana trobem el plaer, la moral o l’espiritualitat. Aquesta, no és només una acció racional.
També va ressaltar aspectes metodològics importants a tenir en compte a l’hora d’apropar-nos al fenomen religiós. No és suficient només fixar-se i entendre els aspectes rituals de la religió, tampoc només una visió teològica en base als textos sagrats, sinó que cal una aproximació més fenomenològica per arribar a veure l’impacte de la religió en les nostres vides. Necessitem mirar i partir de les experiencies de les persones, la nostra observació empírica no pot estar impregnada d’una cosmovisió i marc interpretatiu diferent del de les persones observades.
Va fer un recorregut de la relació entre religió i secularisme, tant a Occident com al Món Àrab. Per un costat a Occident on el secularisme és més accentuat i arrelat que en països àrabs, hi ha el repte de com normalitzar la religió en l’esfera pública. Per un altre costat, l’aproximació al món musulmà s’ha de fer des del coneixement. Essent conscients que és molt heterogeni, que hi ha una gran diversitat de musulmans, de pràctiques i concepcions de l’Islam, que àrab i musulmà no són equivalents, que els països amb més musulmans (Indonèsia) o amb molts musulmans (Índia, Paksitan, Iran, Turqui) no són àrabs. Per això proposa una tipologia entre musulmans tradicionals, revivalistes (Germans Musulmans, els salafistes), post-islamistes (reformistes com Ganush) i populars (sufís).
Hanafi ha aplicat la concepció i aproximació que proposa en un recent treball sobre la igualtat de gènere en el debat sobre la reforma de la regulació de l’herència a Tunísia. Va analitzar els discursos a l’esfera pública a partir de 60 mitjans (TV, diaris, xarxes socials online). Allà ha comprovat com la religiositat no ve aïllada ni se la pot aïllar en els discursos i en la forma de pensar de la població, sinó que ve en interacció amb la societat. En el debat distingeix tres tipus de discursos: sociològic, legal i textual (dels textos sagrats). En aquell context el tercer tipus és un llenguatge comú entre la població i això va dur a interpretar els versos corànics a fi d’aconseguir més igualtat en la regulació de l’herència. En aquest context parlar d’Islam Polític és un sense-sentit, perquè no hi ha separació entre l’argumentació política i el pensament religiós.
Hanafi destaca dues qüestions, una de política i una de social. La política és com normalitzar la religió en l’esfera pública, i la social, fins a quin punt gestionem la religió com una força en l’acceptació del pluralisme i de la llibertat personal. El professor recull aquestes dues qüestions a l’hora d’entendre la transformació de la religiositat i els moviments islamistes en el món àrab. Allà va trobar un debat no autoritari, tot i estar la religió imbricada en molts discursos, formes de pensar i formes d’argumentar. Els arguments podien ser un seculars, religiosos, polítics, històrics, económics. Restringir-ho només a un dels arguments pot caure en autoritarisme.
L’autor explica com en països àrab la religió media la connexió entre la polítca i la moral, i seguint el filòsof Charles Taylor defensa una forma de secularisme com separar la religió de l’estat, no de la política. Explica que estem passant d’una Era del secularisme a una Era del pluralisme. La religió roman en l’imaginari de la població. El secularisme no supera la religiositat en sí, sinó que la manté allunyada de l’estat. L’Era del pluralisme ha de ser tolerant amb els diferents coneixements i visions que s’expresen en l’esfera pública d’una forma no autoritària, ha de reconèixer l’altre i el dret dels altres a donar els seus punts de vista. Així és com el pluralisme podria ser la nostra nova Era. I això que ho considera vàlid en general, també ho aplica al món àrab, d’on té observacions i evidències de l’existència de grups que conviuen en l’esfera pública acceptant els altres constitueix una religiositat post-islámica.
